Escena I
Perruquera/clienta/ Margarida/ Estilista
Una Perruqueria. La Perruquera treballa els cabells de la clienta que està asseguda.
Perruquera : (Barreja català i castellà) (Mentre l’estira els cabells) Llavors la Yoli li va dir: mira chico, si et penses que jo treballaré perquè tu et passis la vida estirat al sofà jugant a la play és que no em coneixes, o trobes una feina o te buscas otra novia.
Clienta : Doncs més val que busqui un altre, perquè jo conec la mare del Robert i diu que no ha treballat en sa vida, fins i tot el va fotre fora de casa per guanyar espai, perquè semblava un moble més del menjador. Un moble inútil, ja m’entens…
Entra Margarida.
Margarida : Necessito amb urgència un recollit de núvia.
Perruquera : Ui! No podrà ser, ho tinc tot ple.
Margarida: Ple? Doncs jo no veig més que aquesta senyora.
Perruquera: Aquest treballs delicats que tu vols, s’han de demanar amb antelació. No sé, d’una setmana per l’altra com a mínim. Quan vas decidir que necessitaves aquest…recollit? Nosaltres, les Perruqueres li diem monyo.
Margarida: El dia que vam fixar la data de casament, vaig pensar; em faré un recollit estil Sisí imperial, perquè Sisí no portava monyos, que ho sàpigues, però la meva Perruquera ha agafat la grip i m’ha deixat penjada. Li he dit que no podia fer-me això i llavors ella ha dit que si m’estimava més que m’empegués la grip i hagués d’anul·lar la boda. I… Què podia fer?
Clienta: Ho veus! Jo sempre he dit que hi hauria d’haver Perruqueries de guàrdia per cobrir les urgències, com ara aquesta.
Perruquera: No pot ser, aquesta vol metxes i en tenim per una bona estona.
Clienta: Escolta, doncs que li faci la Patro!!
Perruquera: L’estilista? A veure jo no li veig el perfil de clienta de la Patro.
Margarida: Que m’ho faci qui sigui, però ràpid.
Perruquera: Patroooo!!
(Entra una noia d’aparença gòtica)
Perruquera: Pots fer li un moñito especial, com per casar-se? Patro, però casar-se vestideta de blanc amb un tío amb corbata, tú me entiendes, verdad que sí, carinyo?
Estilista: (Sense dir res la fa seure i es passeja al seu voltant) Segur que vols una cosa tan radical?
Margarida: (Atemorida) Radical? No, vull un recollit, no m’importa que sigui senzillet.
Estilista: No ho veig… (com si fos una vident). Ja! Ara ho veig clar!
Núvia: Però, quina mena de Perruquera és?, em fa por…
Perruquera: No, no, la Perruquera sóc jo, ella és estilista.
Estilista: A la teva cara li quedarà be un rapat d’orella a orella…
Margarida: Noooo! Això no li pot quedar be a Capellà cara.
Estilista: Sí, sí, ho veig! I un serrell de tres colors i darrera quatre tirabuixons…
Margarida: Nooo! Per l’amor de Deu, aquesta dona està boja! Sabeu? M’esperaré que acabi la Perruquera.
Clienta: Doncs esperi asseguda que les metxes entretenen molt. A veure si es decideix dona: ara tinc presa, ara m’espero… Deixi que la xiqueta li faci una bona feina, que és molt creativa…
Margarida: Que li faci les metxes a vostè, carai! No demano tant, un recollit, un recollit senzill.
Perruquera: Senzill no puede ser, que la Patro és una estilista, senyora, no li demani coses senzilles.
Estilista: No confies en mi?
Margarida: No, una mica… No t’ho prenguis malament… Sabeu què? … Me’n vaig a casa i ja em posaré els rul·los o em passaré la planxa.
Escena II
Perruquera/clienta/ Margarida/ Estilista/ Lladre1 /Lladre2
(Camina Capellà a la porta quan entren dos lladres amb les cares pintades)
Lladre 1: ( A Núvia) Passa cap dins.
Margarida: Jo marxava.
Lladre 2: ¡Esto es un atraco! Que ningú es mogui i tot anirà bé. Vigila la porta i al primer que s’apropi li fots un tret.
Lladre 1: Un tret? Però si…
Lladre 2: Un tret, collons! Un tret al cap!
(Tots menys la Patro aixequen les mans)
Lladre 2: Baixeu les mans! Que us poden veure des del carrer.
(Tots les baixen)
Lladre 2: (a la Perruquera) Buida el calaix i posa tota la pasta en aquesta bossa. (li dona una bossa gran)
Lladre 1: I vosaltres no us passeu de llestes.
(La Perruquera surt i se sent soroll de la caixa registradora, torna i li dona la bossa al lladre 2 que la regira i treu un parell de bitllets i algunes monedes)
Lladre 2: Què em prens el pèl? Cinquanta euros.
Perruquera: Ha estat un dia fluix. No voldràs omplir aquesta bossa tant gran amb els diners del calaix?
Lladre 2: Me cago en la mare que os va parir a totes! Què penseu, que ens juguem la vida per cinquanta euros? Ja podeu omplir la bossa de bitllets… o… començo a fotre trets… i…
Estilista: No tens collons!
Lladre 2: Que no tinc… que no tinc (al lladre 1) Has escoltat què ma dit?
Lladre 1: Sí és molt greu el que t’ha dit, carinyo. Feu el favor de no ser grolleres! I tu, podries ser una mica més dur?
Lladre 2: Ho veieu? M’esteu obligant a fer una massacre… A veure, buideu les bosses i butxaques!!
Clienta: (Agafa fort la bossa ) A mi no m’ho regira ni el meu marit!
Lladre 2: (El lladre 2 es queda una mica perplex sense saber que fer) Cari, aquesta no em vol donar la bossa, què faig?
Lladre 1: Fot-li una hòstia als morros! Trenca-li aquest nas tan bonic! Espavila, cony!!
Clienta: Noo! El nas no!! Me l’han fet nou fa quatre dies!! Te’l dono, (li atansa la bossa)però perquè vull.
Lladre 2: (Buida la bossa) 22 euros? Quina merda! Tothom que buidi les bosses a sobre la taula! I ràpid!
(Totes van deixant coses diverses, des de xiclets a alguns bitllets, monedes i els mòbils)
Lladre 1: Com és possible que sortiu al carrer amb aquesta xavalla? No teniu vergonya!
Estilista: I vosaltres què? Sou uns lladres de merda, pringats!
Lladre 2: I a tu que collons et passa? Vols bronca?
Perruquera: No li feu cas, és una estilista.
Núvia: I de les perilloses.
Lladre 1: Ja t’ho vaig dir; si ens hem d’emmerdar que sigui en gran, jo volia donar un pal a la sucursal de la Caixa del cap del carrer i tu; no, no, que es massa perillós! I tampoc vas voler aquell restaurant pijo de l’estrella michelín, encara et semblava massa perillós; no, no que segur que tenen un segurata.
Lladre 2: Això era més segur!
Lladre 1: I és clar, és una Perruqueria de barri! Però no tenen 3000 euros.
Perruquera: 3000 euros? Què va, no els tenim. Apa aneu a la Caixa, nosaltres no direm res.
Lladre 2: Jo pensava…
Lladre 1: No pensis carinyo!, no pensis, que quan ho fas, la cagues! Vine aquí a vigilar el carrer i deixem manegar això a mi. (Canvien els papers) A veure, senyores, necessitem tres mil euros. Com ho podem arreglar per les bones?
Perruquera: A mí que me registren.
Núvia: Jo ho pago tot amb targeta.
Clienta: I jo. Si vols et puc fer un bizum de 100 euros, més no arribo, que sóc mestressa de casa i vaig justa.
Estilista: Sou uns mitja merda. Ni un euro! A mi no em traureu ni un euro.
Perruquera: No los provoques, Patro, si us plau .
Lladre 1: (Mira amb atenció el munt d’objectes que han sortit de les bosses i posa cara de fàstic) Aquest mòbil, de qui és?
Clienta: Meu, és meu.
Lladre 1: No és pas barat. Tu, segur que tens pasta.
Clienta: No, ja t’ho he dit, sóc mestressa. És un regal del meu home.
Lladre 1: Creus que t’estima?
Clienta: No ho dubtis!
Estilista: On treballa?
Clienta: Doncs, ara que ho dius no sé pas on ni de què treballa… És empresari! Tampoc sabria dir-te quin és el seu ram. Diu que soluciona problemes.
Lladre 1: Truca’l ara mateix!
Clienta: Ara? No el puc molestar per res en hores d’oficina, sempre ho diu.
Estilista: Per res?, tia ens estan atracant.
Clienta: No puc, m’escridassarà.
Estilista: ( al lladre) Li dones tu l’hòstia o li dono jo?
Clienta: Val! Ja truco!
Perruquera: ( a l’estilista) Tu de quina part estàs?
La Clienta marca el número i espera.
Clienta: (con mucho acento) Hola cariño. Sí, soy yo, ya, ya sé que estás muy ocupado. No t’enfadis, home, ¿que porqué te llamo? Es que verás estoy en la peluquería y ha surgido un … pequeño problema… Hay unos… atracadores… Sí, això mateix… lladres, con pistolas y esas cosas… sí, mira, te paso a la señora atracadora y mejor que te lo cuente ella. (li ofereix l’aparell a la lladre que no el vol agafar. Ningú vol agafar el telèfon)
Clienta: És gallec i el pobre no parla català.
Estilista: Puc? ( la clienta dubta i finalment li passa l’aparell ) (L’estilista agafa el mòbil) Mira tío, és fàcil, afluixa deu mil euros, o aquests penjats es carregaran la teva dona, són ionquis i estan de baixada, aviat es posaran nerviosos. No, tío jo no tinc Cap pistola només faig d’intèrpret, i no truquis a la poli o serà pitjor.
Lladre 2: Tres mil, eren tres mil. T’has errat!
Estilista: (Escolta una estona i fa ganyotes) Que sí, que jo t’entenc, però tu també has d’entendre que això no pot esperar…
Clienta: Què diu?
Estilista: (Li torna el mòbil) Que s’ho pensarà i que ara té molta feina. He començat per deu perquè m’ha semblat que aquest paio pot pagar, em feia vergonya demanar només tres mil euros per una dona com aquesta, però encara no hem començat el regateig. Per rebaixes sempre hi som a temps.
Clienta: Què us heu pensat!! El meu home no regateja! Donem això!! (li pren el mòbil i parla) Cariño, me están apuntando con una pistola enorme y me va a dar un ataque… sí, un ataque de cor.
Clienta: ¿Que si es una pistola de verdad? Claro que es de verdad!
Clienta: (al lladre que l’apunta amb la pistola) Vol saber la marca de la pistola i alguns detalls tècnics, calibre…
Lladre 1: (apropant-se al telèfon) Que li pregunti a la poli quan et treguin la bala del cap.
Clienta: ¿Cómo quieres que mire la marca? Estoy cagada de miedo… sí… cagada, eso es. ¿Por qué no les das los diez mil euros y me sacas de aquí, cariño? Por favor… ¡dáselos de una puta vez!… ¿Cómo?… ¿Más tarde?… ¡Ni se te ocurra colgar! (Plorosa deixa el mòbil a sobre la taula)
Lladre 1: Què diu?
Clienta: (molt avergonyida) Que tornarà a trucar d’aquí una estona, que ara l’agafem en un mal moment. Ja us vaig dir que l’emprenyava molt que el molestessin en horari d’oficina.
(Rialles generalitzades)
Perruquera: Doncs si tornarà a trucar, ja em quedo més tranquil·la.
Núvia: Aquest és un poca vergonya! Perdona que m’hi fiqui però aquest home teu no t’estima gaire… t’ho havia de dir.
Lladre 1: (A la núvia) Doncs a veure el teu, provarem amb el teu mòbil. Truca’l. Cóm es diu?
Núvia: Hans, el meu Hans és l’home més meravellós que mai us trobareu al món. Us donarà el que vulgueu, perquè m’estima, m’adora. Sóc la nineta dels seus ulls.
(S’estableix la comunicació)
Lladre 1: Hola, Hans. Truco de la Perruqueria… (fa gestos a la mestressa Perruquera perquè li digui el nom del negoci)
Perruquera: Pèls (en veu baixa)…
Lladre 1: (fa gestos de que no ho entén)
Perruquera: Pèls, collons, Pèls! (Cridant més)
Lladre 1: Eso… Perruqueria Pèls… y esto es un atraco, Hans… no riguis! (a lladre 2) Segueix tu carinyo que estic a punt d’explotar (li passa el mòbil)
Lladre 2: «Pels collons pèls», no Hans! Para de riure, cabró!! nomes Pèls, de pelos. Mira, Hans, la meva xicota i jo estem atracant la pelu pèls, i la teva nòvia…si aquesta… sí, és rossa… una mica rodoneta, sí… Hans, tio, quantes nòvies tens per casar-te demà? El cas és que tot està sortint com el cul, entre la mestressa i la clientela no porten més de cent euros… Això mateix… i necessitem…tres (l’estilista li fa senyals de 10 amb els dits) deu, deu mil euros… és qüestió de vida o mort per nosaltres i per la teva xicota… sí porta’ls el més aviat possible, sense poli! Sí, te la passo.
(Li passa el mòbil a la Nòvia)
Núvia: Que sí, que nos va apegar un tiro, Hans. Sí amor, t’ho pots creure, no és cap broma… No tens els diners a mà? Què vols dir?
(La núvia passa a segon pla sense deixar de parlar)
Estilista: Cent euros a que no paga.
Perruquer: Tu no creus en res, no creus en el amor, no creus en l’amistat, no creus ni que hi pugui haver bona gent al món. Con lo joven que eres y tan echá a perder!
Estilista: Veuràs com tinc raó. Jo els calo aviat els tíos aprofitats i el Hans té més morro que un porc senglar.
(Núvia torna amb un somriure)
Núvia: Tot arreglat!, Hans vindrà de seguida amb els diners.
Perruquera: (a l’estilista) Vinga, paga: cent euros.
Estilista ( Fa un gest demanant paciència) Ja els té els deu mil?
Núvia: Hi havia un problema amb el banc, con que avui és dimecres, no podia disposar d’efectiu… però li he donat el meu número de compte i el pin perquè ho tregui ara mateix.
Estilista: Ho sabia! Tia, li acabes de regalar tots els teus diners a aquest guaperas, espero que no siguin molts.
Núvia: Quines rucades diu! Arribarà aviat! A tu no t’estima ni el teu gos i creus que a totes ens passa el mateix.
Perruquera: Claro que sí, no li facis cas, és una ressentida, i pels diners no et preocupis, totes en posarem una mica i te’ls tornarem. Oi que li tornarem?
Estilista: Jo no, però posaré els cent euros que em deus.
Perruquera: T’ha salvat la vida, podries ser una mica agraïda.
Estilista: M’estimo més un bon tret, però aquests no matarien ni una mosca.
Lladre 2: Em sembla que ve algú… sí… és una dona… Una dona policia! Entra a totes les botigues i bars… potser passa quelcom al carrer… Què fem?
Lladre 1: M’emporto aquesta al darrera. La seva vida depèn de vosaltres, si algú se’n va de la llengua…
(Surt arrossegant a la Núvia )
Escena III
Perruquera/clienta/ Policia/ Estilista/ Lladre2
(Resten totes en silenci mirant-se amb desconcert)
(Entra la dona policia)
Perruquera: Uy, que pelos me traes!, ¿qué va a ser; lavar y marcar?
Policia: No senyora, estic de servei, vinc a dir-li que un boig ha pujat al terrat d’aquest edifici i diu que té la intenció de llençar-se. Potser el millor fora que totes sortiu i espereu a l’altre costat del carrer.
Clienta: Sí, sí. És molt bona idea (vol aixecar-se però la Perruquera l’obliga a seure)
Perruquera: Impossible! Si surts ara perdràs el cap, vull dir els cabells, per sempre! Ara no pots marxar! Estan a punt de fer efecte els líquids.
Lladre 2: No pots marxar!
Policia: I, tu qui ets?
Tots: Ell…?
Lladre 2: El seu nòvio (assenyala a l’Estilista)
Estilista: El meu què…?
(Sona el telèfon de la clienta)
Clienta: Dime cariño… sí. Que te pase al… atra… pues, a ver, espera un momento… (li passa el mòbil al Lladre 2) És el meu home, que vol parlar amb vosté.
Lladre 2: Sí… això mateix, diez mil… mejor en billetes pequeños, sí, mucho mejor.
(El Lladre2 continua parlant i passa a segon pla i la policia i l’estilista a primer pla)
Policia: Aquí passa quelcom…estrany. Que és això dels deu mil euros en bitlles petits?
Estilista: Estrany? No, no passa res. Aquesta dona vol liquidar les feines pendents. Ho tinc tot controlat i ara és millor que toqui el dos, a mi no em cau be la policia.
Perruquera: És veritat, agent. No suporta els uniformes, li passava a totes les estilistes que he tingut.
Estilista: Per cert, aquest suïcida… vostè creu que tindrà els pebrots…
Policia: Ara ve un negociador, potser aconseguirà que s’ho repensi…
Estilista: Si finalment es decideix, s’esclafarà aquí davant… davant de la porta oi?
Policia: Sí, metro amunt, metro avall…
Estilista: Li rebentarà el cap… i potser el seu cervell esquitxarà la porta, no creu?
Policia: (Una mica atemorida) És possible.… jo… me’n vaig que encara em queda mig carrer. No surtin fins que tot acabi.
Estilista: M’agradaria tant parlar amb aquest home…
Policia: Tu no ets cap negociadora.
Estilista: Jo no vull negociar res…
(La policia surt. Per l’altre costat entren el lladre 1 i la Núvia xerrant)
Escena IV
Perruquera/clienta/ Margarida/ Estilista/ Lladre 1/ Lladre 2
Lladre 1: …llavors afegeixes les patates arrebossades al sofregit i mig litre de brou i ho deixes fent xup xup mig hora llarga.
Núvia: Molt interessant, ho provaré quan tornem de Bora Bora.
Lladre 1: Per llepar-se els dits.
Lladre 2: He parlat amb l’home d’ella (Assenyala a la Clienta) Diu que vindrà un intermediari; ha subcontractat el rescat perquè ell no s’hi pot dedicar.
Lladre 1: Subcontractat? Què vol dir?.
Lladre 2: Doncs… que ha llogat una empresa perquè gestionin lo del segrest paguin el rescat i li tornin la dona. Diu que és el millor per tots, que saben com tractar aquest assumptes i en cas de que surti malament li donen garanties de satisfacció.
Estilista: Pinxos professionals, heu begut oli, os pelaran.
Lladre 1: Quines garanties li poden donar si li fotem un tret al cap?
Lladre 2: De revenja, si ella mor, nosaltres dos també.
Lladre 1: Li has dit que estem desesperats? Li has dit que la matarem?Si vols l’obra sensera demana-la pel mail de contacte
Lladre 2: He deixat caure que la matarem la primera, es a dir: aviat.
Lladre 1: I què ha respost?
Lladre 2: Que ja no és el seu problema, que parlem amb l’empresa.
Lladre 1: És una bogeria! No té sentit!
Estilista: Aquesta empresa no paga mai el que li demanen.
Lladre 1: Quan vindrà aquest intermediari?
Lladre 2: Deu de estar al caure
(Sona la campaneta de la porta)
Escena V
Perruquera/clienta/ Margarida/ Estilista/ Lladre 1/ Lladre 2/ Negociador
(Entra un personatge vestit de negre)
Negociador: Tinc això per el qui mani aquí.
Clienta: Ho veieu! El meu home soluciona problemes, deu patir molt.
Estilista: (Agafa el sobre) Quant?
Negociador: No ho sé, jo tinc instruccions.
Estilista: (l’obre i conta els bitllets) cinc mil… falten cinc mes.
Clienta: Poca vergonya! T’has quedat els altres cinc!
Negociador: Jo no sé res! A mi em diuen que vingui aquí i us doni això i és el que faig… què?… em signeu l’albarà?
Estilista: (Torna a posar els bitllets al sobre i li dona al lladre 1) Dis-li al teu amo que se’ls foti al cul. Són deu mil.
Si vols l’obra sensera demana-la pel mail de contacteNegociador. Val, li diré.
Lladre 1: Aquesta pobre dona té molta por…
Estilista: Exacte, i aquests dos ionquis, que són els segrestadors, en faran bocinets. Espera! No marxis! Li portaràs un missatge de la seva part.
El negociador espera en un costat de l’escenari mentre els altres parlen en grup.
Clienta: Què voleu fer?
Estilista: (Li dona unes tisores grans al Lladre 1) Talla-li un dit!
Lladre 1: (Li passa les tisores al Lladre 2) Fes-ho tu, ja saps que si veig sang em desmaio.
Lladre 2: A veure, s’omplirà tot de sang… jo no he tallat mai un dit a sang freda… No puc, no puc…
Estilista: (A clienta) Tria tu.
Clienta: Què he de triar?
Estilista: Un dit. Qualsevol dit anirà be, tria el que menys facis anar.
Clienta: Que no, que no, els necessito tots!
Lladre 1: (Li talla un floc de cabells) Comencem per alguna cosa que no faci mal, a veure si serveix… (Li dóna al Negociador. Que espera amb paciència) I li dius al teu amo que la propera vegada li enviarem… un… una…
Estilista: Una orella!
Clienta: Però que li he fet jo a aquesta psicòpata?
Estilista: Au, fot el camp!(Empeny fora a Negociador.) I no tornis sense els altres cinc mil!
(Negociador. Surt. Es queden tots mirant-se)
Si vols l’obra sencera demana-la contacta
