Maleït Alfredo (català)

MALEÏT ALFREDO

(Una fantasia de carrer)

Personatges

Captaire/Alfredo

Lola

Manuel

Carme

Policia

1. 1. 1. ESCENA 1 (És Nadal)

pista 1 Nadal al meu cor

És Nadal. Una dona va caminant pel carrer i es para davant d’un captaire que està assegut, brut i tapat amb parracs. Fa gest de fàstic i de continuar però es torna a detenir i se’l torna a mirar perquè li sembla reconèixer-lo.

Personatges: Lola i Captaire

Captaire. – Dóna’m un euro.
Lola. – Alfredo?… Ets Alfredo?

El captaire, agita davant seu un pot ronyós.
Lola. Sí, reconec la teva veu, però no m’ho puc creure. ¿Alfredo?
Captaire. – No. Dóna’m un euro.
Lola. – És la teva veu, són els teus ulls… però no sembles tu. Cinc anys, Alfredo, he passat cinc anys preguntant-me on dimonis estaves i et trobo aquí, gairebé a la porta de casa meva… demanant un euro. Quina vergonya, ja veig. La presó t’ha maltractat, mira’t, què queda d’aquell home orgullós que va fer tremolar les finances d’un país? D’aquell tipus prepotent amb un ego que es desbordava per tots els seus porus?
Captaire. – Dóna’m un euro.
Lola. – Et conformes amb un euro, quan tenies milions. Ja veus, en els mals temps ningú recorda els favors, i tu vas fer molts favors, però, si no tens res, no et donen res, així funciona això. Tu vas estar a la presó, ben tranquil, i jo, jo vaig haver de carregar amb tot, amb els embargaments i amb la vergonya. Sort que em vas deixar aquell compte, mira, al final m’ha solucionat la vida. No per viure com abans, aquells van ser els bons temps…
Captaire. – No et conec. Dóna’m alguna cosa que fa fred i tinc gana.
Lola. – Que et doni alguna cosa? Encara vols més del que et vaig donar?
Captaire. – Un euro.
Lola. – T’he donat la meva joventut, els millors anys de la meva vida, i vols un euro.
Captaire. – O cinquanta cèntims…
Lola. – (Treu el seu moneder i rebusca en el seu interior, treu un bitllet de cinc) Tens canvi?
Captaire. – No (allarga la mà cap al bitllet, però la dona el retira abans que l’agafi)
Lola. – Has dit un euro i això són cinc. Hauries de tenir canvi, com vols que et doni 5 euros? Què ofereixes per cinc euros?
Captaire. – No tinc res.
Lola. – És clar que no tens res, t’ho van treure tot, i a mi també. Segurament el teu orgull no et va deixar tornar a casa. No m’estranya. Creies que anava a mantenir-te després de dir-me a tothora que era una malgastadora, una dona florero que només servia per gastar i presumir?
El captaire arronsa les espatlles.
Captaire. – Un euro.
Lola. – (Es guarda el bitllet a la butxaca) No tinc monedes, però tinc temps. Puc esperar una estona aquí.
Captaire. – Per què?
Lola. – Fins que reuneixis quatre euros, llavors tindràs canvi i et donaré el bitllet.
Captaire. – Fes el que vulguis, no et conec.
Lola. – Jo sí, jo et coneixia molt bé. No m’enganyen aquests parracs. Has perdut la memòria? Potser que t’hagis donat un bon cop al cap i no recordis res. No creguis, es viu millor, tot és nou, encara que sigui una merda.
Captaire. – No ho sé. Potser sí que m’he donat un cop, sí.
Lola. – No recordes que vivies en una casa enorme? No recordes que teníem més diners dels que podíem comptar?
Captaire. – (S’arronsa les espatlles) Aquesta és casa meva.
Lola. – No, això són dues caixes de cartró! ¡Imbècil! Crec que estic perdent el temps… Tens raó, no et conec, ja no… M’agradaria tenir un euro per a tu, però ja veus que no el tinc.
Comença a caminar i quan s’ha allunyat uns passos creu sentir una veu.
Captaire. – Traïdora!
Lola. – (S’atura i torna sobre els seus passos) Has recuperat la memòria? T’alegres de veure’m? Sóc la teva nòvia, o això pensava jo, idiota!
Captaire. – (Estén la mà) cinc euros.
Lola. – Cinc euros? Has pujat la tarifa de sobte.
Captaire. – Sí, de sobte.
Lola. – Mai ho hagués imaginat. Et feia en algun país del Carib nedant en l’abundància, sense pensar en mi, al cap i a la fi només era la teva amant, el cap de turc. Sempre vas ser capaç de sorprendre, però això… Vaig haver de mirar-te tres vegades fins convèncer-me que eres tu. Quins plans tens?
Captaire. – (Arronsa les espatlles) No tinc plans.
Lola. – No vols dir-m’ho? No et fies de mi? És clar sóc la ximpleta de sempre i no puc entendre aquestes coses tan sofisticades. Jo participo dels teus tripijocs sense dir ni piu, encara que porti la pitjor part. Tot això és una estratègia? Sí, és clar, no em crec que siguis un captaire de veritat, un fill de puta com tu no pot ser captaire… Et convidaria a prendre alguna cosa, però no vull interferir en els teus plans. Encara que amb aquesta pinta no crec que et deixessin entrar a cap bar.
Captaire. – (Estén la mà sense dir paraula)
Lola. – Està bé, (torna a buscar en el seu moneder i li tendeix un bitllet de 50) No és molt, però és més que un euro. ¿Estaràs aquí demà?
Captaire. – Visc aquí.
Lola. – T’ha reconegut algú més?
Captaire. – No ho sé. Visc aquí.
Lola. – Vols que ho digui al Manuel?
Captaire. – Bé, digues-ho a qui vulguis.
Lola. – T’ho dic perquè quedin les coses clares. Ja saps que ningú fa res per ningú, per tant, haurà de ser a repartir.
Captaire. – A repartir? ( li torna el bitllet )
Lola. – (El rebutja) D’acord, d’acord, no t’ofenguis, tu ets el cervell, per a tu tres parts, jo em conformo amb recuperar una mica la meva antiga vida.
Captaire. – No tinc res a donar-te.
Lola. – No siguis egoista! Dóna’m el que creguis just, crec que m’ho mereixo… porto una vida de merda, ni que sigui pels vells temps! Mentrestant, puc aconseguir-te més diners.
Captaire. – No en necessito més, gràcies.
Lola. – Millor, perquè encara que no ho sembli, vaig apurada. Em costa arribar a final de mes. Podies haver deixat alguna cosa més en aquell compte… Sort que t’he trobat… Ens veiem demà… Una cosa, potser tot això sigui necessari, no, no vull saber-ho, tu ets el del talent, però si algun dia vols venir a dormir en un llit tou i donar-te una dutxa… vull dir que si pots, clar, que no és fàcil aconseguir aquesta brutícia autèntica que et cobreix… Bé, adéu, fins demà, tornaré amb Manuel i abriga’t…

Comença a caminar i surt d’escena. El captaire la mira, arronsa les espatlles i es fot un llarg glop d’un cartró de vi barat
pista 1 Nadal al meu cor

ESCENA 2

Personatges: Lola, Manuel i Carme

(Al pis de la Lola, el Manuel està fora d’escena afaitant-se)
Lola. – L’he vist i t’asseguro que m’ha fet por. Tenia la mirada freda i perduda com… com un homicida. Ha estat horrible.
Manuel. – Però, t’ha dit alguna cosa?
Lola. – Què vols que em digui? Ell representava el seu paper. Li he donat cinquanta euros i de moment hem quedat que vindries.
Manuel. – Cinquanta? Quin malbaratament, cinquanta euros a un captaire.
Lola. – Sí, els hi he donat a compte…
Manuel. – A compte de què?
Lola. – Del que sigui.
Manuel. – De veritat, Lola, em preocupa la teva estupidesa.
Lola. – Tots sou molt llestos! Jo semblo la rossa ximple que no s’assabenta de res. Doncs aquesta vegada no penso esperar a veure si em doneu unes engrunes.
Manuel. – Doncs no esperis, prefereixo que et liquidin a tu primera.
Lola. – A mi? Com que a mi? Per què ho dius?
Manuel. – És un pressentiment.
Lola. – Ja veig, em vols treure del mig.
Manuel. – Jo no he dit això.
Lola. – Sí, ho has dit, que jo ho he sentit.
Manuel. – No ho he dit. Ja n’hi ha prou! És una conversa de bojos. Creus que sap alguna cosa?
Lola. – Jo que sé! Ja saps com és. Tindrà els seus plans i no ens n’assabentarem.
Manuel. – Tot són suposicions teves, el més segur és que sigui precisament el que aparenta, un captaire desnonat per la sort i vingut a menys. Per què has parlat amb ell si ni tan sols t’havia vist?
Lola. – I com és que estava davant de casa? Jo no crec en aquestes casualitats i si no té res a perdre, si és com dius un captaire de veritat encara ho veig més perillós. Què fem? Perquè alguna cosa cal fer. Tu te’n vas endur un bon pessic, del qual per cert, jo no he vist ni un euro, i a més et vas emportar la seva amant, és a dir, jo, encara que això és possible que no ho sàpiga, tret que t’hagi vist entrar a casa els divendres a la tarda.
Manuel. – No crec que li preocupi molt amb qui et fiques al llit.
Lola. – Es moria pels meus ossos! Si ho sabés, estic segura que t’arrencaria el cor i se’l menjaria davant meu.
Manuel. – Lola, si us plau, no ens posem dramàtics. Aquest profit que dius eren els meus honoraris, i no era ni un cinc per cent del que tenia. No crec que tot s’ho portés el fisc i la policia, és massa astut.
Lola. – Jo ni tan sols això, un compte amb tot just dos-cents mil, he viscut en la misèria aquests cinc anys.
Manuel. – No ve al cas, però recorda que jo t’he passat una quantitat anual gens menyspreable. Molta gent viu amb el que tu gastes en perruqueria.
Lola. – Això sí que no. Ets massa garrepa. Sóc la teva mantinguda, la teva puta, és el que sóc, com abans ho vaig ser de Alfredo, encara que ell no s’avergonyia de mi i em portava com una reina, que menys que una compensació pels meus serveis.
Manuel. – No diguis això, ni comparis els meus sentiments amb els seus, el mai et va voler, eres un trofeu més.
Lola. – Almenys em portava de festa i no em tenia amagada en aquest cau.
Manuel. – No diguis això, saps que t’estimo molt.
Lola. – Si m’estimesis ja hauries deixat a l’estúpida aquella.
Manuel. – Hem tingut aquesta conversa mil vegades. Aquesta estúpida és la mare dels meus fills i el seu pare és el meu cap. No hi ha amor que valgui tant sacrifici. Quan em vaig casar amb ella també em vaig casar amb el seu pare i el seu bufet d’advocats, què vols? Sóc com tu, m’agrada la bona vida. Tranquil·litza’t.
Lola. – No puc dormir sabent que està sota la meva finestra.
Manuel. – Vius en un setè, així que no està exactament sota la teva finestra. El que passa és que encara sents alguna cosa per ell.
Lola. – Jo que sé! Ha tornat i això em trasbalsa, em produeix com un pessigolleig. No sé, alguna cosa estranya. Ja sé que era un cabró, que ens utilitzava a tots, però era el meu home i, la veritat, d’homes així, no en queden molts…
Manuel. – Anem a centrar-nos en el que ens interessa. És impossible que Alfredo sigui un indigent, sabem que en algun lloc té milions d’euros. Potser en un compte o en una caixa de seguretat o en un matalàs vell. Per què és un captaire esparracat?
Lola. – Potser és realment amnèsia com a conseqüència d’algun trauma recent.
Manuel. – O potser tot sigui una farsa, però per què?
Lola. – Per venjança?
Manuel. – Què li vas fer perquè es vulgui venjar de tu amb un pla tan sofisticat i incòmode, Lola?
Lola. – No ho sé… No se m’acut… El vaig odiar molt quan es va deixar agafar. Mai vaig anar a veure’l a la presó i segurament es va quedar molt sol. Reconec que no em vaig portar bé, però em deprimeix tant aquell ambient…
Manuel. – Ximpleries.
Lola. – Ja veuràs quan vagis a la presó i la teva dona passi de tu, perquè amb mi no comptis, l’hospital i la presó és terreny exclusiu per a esposes, ja saps, no cal barrejar…
Manuel. – S’està amagant! Aquesta és la raó de tota la farsa.
Lola. – Sí!… De qui s’amaga?
Manuel. – Jo portava gairebé tots els seus assumptes, però no tots. Pot ser que algú se sentís estafat, sobretot al final… tot va anar molt de pressa.
Lola. – Què farem?
Manuel. – Puja’l aquí. Parlarem amb ell.
Lola. – Com, que el pugi aquí?
Manuel. – No podem parlar amb ell al carrer, pot ser un procés llarg.
Lola. – I què vols que faci amb ell?
Manuel. – Anem, dona, és inofensiu, a tu no et farà cap mal i ens convé tenir-lo controlat, no dius que t’estimava?
Lola. – Ja, però si el busca mala gent i el troben aquí, què passarà amb mi, eh?
Manuel. – És un risc que hem de córrer.
Lola. – Hem?
Manuel. – Això és, tu i jo. Vés-lo a buscar.
Lola. – No véns amb mi?
Manuel. – Si hi anem els dos s’espantarà, és millor que hi vagis sola.
Lola. – Voldràs dir que és millor per a tu?
Manuel. – No siguis suspicaç. Portem-ho amb professionalitat.
Lola. – Vaja, esperava amb impaciència que sortís lo de la professionalitat. Si anem a mitges haurà de ser en tot, així que no et facis el ronsa i vine amb mi.
Manuel. – Jo m’encarregaré d’interrogar-lo i tu de portar-lo.
Lola. – Ni parlar-ne, ho fem a mitges. Tot a mitges.
Manuel. – No siguis dramàtica. Va… passa…
Lola. – No… Anem. O véns amb mi o ho deixem córrer. És el que hi ha i és la meva última paraula.
Manuel. – Ho farem de la següent manera… tu vas a per ell i jo vigilo de prop sense perdre-us de vista. Et sembla bé?
Lola. – Com de prop?
Manuel. – Doncs ja se m’ocorrerà alguna cosa, a prop, ja t’ho he dit, sense perdre-us de vista.
Lola. – A quants metres?
Manuel. – Això és ridícul! Jo que sé! Als metres que convinguin. Estàs histèrica.
Lola. – 5 metres.
Manuel. – Està bé, 5 metres!
Lola. – Ni se t’acudeixi anar un centímetre més enllà. A més, així sentiràs tot el que parlem.
Manuel. – D’acord, està bé. No m’esperava aquesta paranoia de tu.
Lola. – Sí, sí, paranoia. El cas és que jo em porti les hòsties, ja et conec. Passa davant.

surten
A negre
pista 2 La lola

Si vols l’obra sencera demana-la contacta