
Pepi està a la bora d’un arbre
Pepi: Sento la teva presència.
S’apropa amb precaució i l’abraça amb força. Lola que s’anava apropant per saludar a la seva amiga es queda sorpresa.
Lola: Què fas! Parles amb un arbre?
La Pepi es posa vermella i es separa de l’arbre tot mantenint el braç al seu voltant com si fos una persona.
Pepi: Quin arbre?
Lola: .Aquest que grapejaves. Aquest que tens a la bora.
Pepi: Ah, aquest! No és només un arbre, és el Nicolau. Disculpa si no te’l presento. La veritat és que sento quelcom per ell.
Lola: Vols dir que és el teu arbre favorit.
Pepi: Sí que és el meu arbre favorit. El primer dia que vaig arribar ja vaig notar que li agradava que llegís a la seva ombra, i estirava les branques, crec que se m’insinuava.
Lola: Sempre he pensat que estàs una mica pirada, però això és massa. Flirtejar amb una planta és malaltís, Pepi, Això no ho fa la gent, si encara fos un animal, no sé, un gos o un cavall… podria entendre que li tinguessis simpatia, però els arbres no tenen… ni cara.
Pepi: A tu que t’importa a qui estimo?
Lola: Em preocupa que hagis canviat d’espècie. Tu no estàs bé, Pepi… No es poden estimar els arbres… com si fossin… com si… No son persones, Carai!
Pepi: Ja ho sé, no és un home, i com sempre t’agrada tant pispar-me els nois ara et preocupa que aquest em faci cas i m’estimi, i em sigui fidel.
Lola: Per l’amor de Deu! Les plantes no… no fan aquestes coses. No són fidels… ni estimen…Ni tan tenen… Ni saps de quin sexe és… Perdona, Pepi, estic tant trasbalsada que ja no sé el que em dic.
Pepi: Serà millor que ens deixis viure la nostra aventura. Estàs gelosa, ho noto, nena, et conec molt bé. Ara mateix parles com abans de prendre’m l’Enric, (Imita la veu de Lola) Aquest noi no et convé, No veus que només vol aprofitar-se de tu?
Lola: I era el que volia.
Pepi: Es clar, per això te’l vas quedar tu, perquè s’aprofités de tu, oi?
Lola: De seguida ho vaig veure clar, et despullava amb la mirada. En canvi tu te’l miraves com si fos un regal d’aniversari amb llacet inclòs. Saps que hauria passat?
Pepi: Mai ho sabré… gràcies a tu.
Lola: Quan haguessis entès que només l’interessava el teu cos, ja hauria estat massa tard, tornaries a estar mega, super enamorada com t’agrada dir i patint per la incomprensió inexplicable d’un home insensible, i què fas quan estàs enamorada i patint, Pepi? Qué fas? Anar a plorar a la teva amiga Lola que sempre t’escolta i et consola… Ui què be sona: Lola escolta i consola…!
Pepi: Ara estàs exagerant… a mí el que m’emprenya de veritat és que quan m’enamoro et posis al mig. Per què ho fas?… Abans de l’Enric va ser l’ Albert, el Xavier, el Toni, i abans el Manel i així podria seguir fins al parvulari.
Lola: Jo no sóc tan vulnerable, a mi els homes no em fan mal però tu ets un cas perdut, cada cop que t’enamores pateixes tant… Potser a tu t’agrada sentir aquesta emoció i plorar i tenir atacs de malenconia, però jo no ho puc suportar… Sóc massa sensible… amb el teu patiment.
Pepi: Tu sensible? Jo crec que el que ets és una mala amiga, gelosa i roba nòvios, Lola i perdona que ho digui així sense cap mirament.
Lola: Em dol que pensis això, Pepi, em dol molt i molt, però no m’ho prendré malament perquè sóc la teva amiga, l’única amiga de veritat que tens i et prohibeixo que… t’enamoris d’un arbre!… Fins i tot un arbre et farà patir!, et conec.
Pepi: Com me vas prohibir que m’enamorés de l’Albert?…
Lola: Uy, l’Albert! És un desgraciat, només volia algú que escoltés tot el dia les seves queixes. T ‘asseguro que et vaig treure un pes de sobre. No el vaig poder suportar ni una setmana…
Pepi: Doncs moltes gràcies, Lola. Suposo que lo del Xavier també va ser un favor…
Lola: I no t’imagines com de gran. És una criatura, es veu que sa mare ja no li fa cas i busca com un desesperat una dona que li faci de mama. Del tot insuportable, creu-me. Estàs una mica trastocada per això de que els nois mai compleixin les teves expectatives…
Si vols l’obra sensera en qualsevol de les dos llengües demana-la a contactar.